Article d’opinió de l’Esteban Zapata, Portaveu del personal GiS a SOM Intersindical i delegat sindical i membre de la junta de personal a la Primària de GT de Metropolitana Nord de l’ICS

Ara que s’ha complert un mes (i poc) des que iniciem les manifestacions, vagues i concentracions, potser és moment de reflexionar i analitzar la situació actual, el context en què ens trobem i veure els paral·lelismes que la història ens ofereix, perquè qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la.

Partirem del ple segle XVII. Lluís de Góngora escrivia el poemari Aprended, flores, en mí, que va servir perquè la gran artista Chavela Vargas popularitzés la seva cançó anomenada La Llorona. Ja l’any 1958 l’artista es preguntava «què més vols, vols més?» i nosaltres 66 anys més tard i després d’uns 17 anys de negociacions a la mesa sectorial fins a arribar al III Acord ens seguim preguntant: què més vols, vols més?

Al llarg de tots aquests anys hem hagut d’assistir a la manipulació a la qual tant empresa com sindicats signants han estat còmplices. Paraules, frases i conceptes com ‘maximitzar competències’, ‘proactivitat’, ‘classificació de la demanda’, ‘nous temps’, ‘nous rols’, entre un llarg etcètera. Temes tan transcendentals i importants que mereixen una especial atenció. Deixant a un costat la conveniència i convivència entre sindicats i empresa que, per suposat, desvirtualitzen qualsevol àpex de lluita obrera de millora i de falta de rigorositat i honor enfront dels que estem pels treballadors i treballadores.

Volem que tot el personal entengui i integri en el seu haver que totes i tots formem part d’un mateix vaixell, amb diferent camarot, però que, sense reforçar la codependència entre estaments, sense entendre que sense totes les categories professionals la sanitat no funciona no arribarem a bon port i podrem repetir un altre paral·lelisme en la història que ens situa l’any 2012 a bord del Costa Concòrdia.

Quan empresa i sindicats parlen de maximitzar competències el subtext és el següent: «anem a explotar-te laboralment tant que sentiràs l’alè patronal respirant del teu mateix aire mentre tu t’ofegues. Portarem la teva categoria professional tan al límit que estarem al fil de creuar la línia de les teves competències, però tenint la capacitat de frenar en el moment exacte perquè no ens vegem als tribunals». Quan parlen de proactivitat al que es refereixen és que treballis més, pel mateix preu, assumeixis més responsabilitats, pel mateix preu i, depenent de la teva categoria professional, sentir la necessitat d’ajudar els teus companys assumint més feina, pel mateix preu. Jugar amb el llenguatge és molt divertit, però com tot, és una arma de doble fil. I això és una cosa que coneixen molt bé els juristes. Les ordres directes no deixen lloc a dubtes, en canvi, l’ambigüitat no porta implícita l’execució de la decisió o del desig final i real. Per això, quan l’empresa diu «classificar la demanda» el que realment està dient és «criba». Perquè quan algú decideix què, qui, com i quan no està classificant ni gestionant, està cribrant i decidint. Tot i que encara n’hi ha que estan ancorats a l’Espanya del 39, els altres hem entès que hem evolucionat, que no estem estancats en el passat i que a diferència del que diria Karina qualsevol temps passat no ens sembla millor. La majoria hem entès que els rols, els estaments i les categories professionals, així com la necessitat, la demanda, el públic, el client intern i l’extern, s’han vist modificades. Que no exercia igual un metge a l’Espanya de la postguerra, al metge que et va atendre ahir en consulta. Que la infermera no necessita portar còfia, ni faldilla ni ser la secretària de ningú, que la tcai no només fa llits i neteja els pacients, ni el personal del taulell només et donarà un número amb la intenció que esperis el teu torn mentre fas ganxet. No únicament hem acceptat aquest canvi, sinó que advoquem per ell. Perquè no ens sentim representats per aquests estereotips que no tenen vigència ni continuïtat en els nostres temps.

El que el III Acord ha fet no és més que perpetrar els pretèrits rols i plasmar en un document signat pels presumptes representants dels treballadors el classisme al qual estem acostumats, el menystinc al qual ens tenen acostumats i a la falta de valor que la nostra feina té. Però la reivindicació va més enllà. Perquè no ens basta que es modifiqui un acord irrisori, sinó que volem més. Volem que se’ns escolti, que se’ns tingui en compte, que se li doni valor a la nostra feina. No volem les engrunes i conformar-nos amb «el que sobra» després d’haver repartit el pastís entre els poderosos. Perquè enfortir les nostres professionals és garantir la vida dels nostres ciutadans. Els professionals de la salut en la seva totalitat salven vides. Però tot això ha d’anar acompanyat sempre per una millora laboral. No podem tenir treballadors exercint professions per a la qual no són competents jugant-se el seu lloc de treball a diari, necessitem empara legal, necessitem sous dignes i seguretat laboral. Perquè tenim clar que qui ens capitanegen són igual que Francesc Schettino i quan el vaixell comenci a enfonsar-se ells i les rates seran els primers a abandonar-nos i deixar-nos en la deriva de la nostra bona o mala sort.